Artículos históricos de Alzamora y Graupera

Lo prometido es deuda. Ahí van los respectivos artículos de Sebastià Alzamora y Jordi Graupera, publicados en el último número de Benzina (sospechosamente, se pasa de la nomenclatura clásica mensual -tocaría junio- a un vago "estiu").
A disfrutar...

NO VULL COBRAR

Fa uns dies, amb aquella alegria de peixatera que s’acaba d’assabentar que una clienta s’entén amb el rector del poble, un diari digital feia córrer que els col•laboradors de Benzina fa mesos que no cobrem. Doncs bé, la peixatera l’encertava: en efecte, els col•laboradors de Benzina –si més no, aquest que subscriu— fa mesos que no cobrem. La pregunta següent cau pel seu propi pes: i vostè, què n’ha de fotre?
És més, encara n’hi ha una altra: qui vol cobrar, per l’amor de Déu? Cobrar ho pot fer tothom, és una vulgaritat. En canvi, treballar sense cobrar, com fem els escrivents de Benzina, és una meravella: no percebre emoluments, no rebre retribució, no ingressar peculi, en una paraula, no veure ni un duro a canvi de la teva feina, t’allibera de tota mena de pressions i et descarrega de barreres mentals a l’hora de fer l’article. Com que ja saps per endavant que no en veuràs ni blancs ni negres, la llibertat d’expressió de què disposes és completa, perfecta: qui et pot venir a demanar que suprimeixis un paràgraf o que retoquis no sé quina punyeta, si tanmateix tot ho fas a major glòria de la cultura i mogut per un elevat i altruista sentiment d’amor a l’art? No cobrar és la millor condició sota la qual un articulista pot fer la seva feina. Per què es pensen vostès que és tan bona, aquesta revista? Collons, perquè els qui hi escrivim ho fem amb la seguretat i l’alegria de saber que no se’ns intentarà corrompre amb el vil metall. Així és com surten bé les coses, home.
A més, en el meu cas en concret confesso que això de no cobrar és una tradició ja molt consolidada dins el meu historial professional, i caram, amb els anys un acaba agafant estima a certs costums, fins al punt que gairebé es converteixen en una devoció. Em vaig estrenar en la bella pràctica de no cobrar ja fa un grapat d’anys, en l’edició de Balears del Diario 16 (que per cert ja no existeix, una autèntica pena). Aquell diari era una cova de fatxes decrèpits, però per algun estrany motiu els va agafar per publicar algunes cosetes sobre cultura catalana, i en català: lloable iniciativa que van encolomar al primer galifardeu que trobaren –és a dir, jo— i per la qual vaig ingressar la bonica suma de zero pessetes, que era la moneda en curs el segle passat.
A partir d’aquí ja fou un no parar: tinc sempre una memòria especialment emotiva de l’editor Lleonard Muntaner, també mallorquí, que em va encarregar un llibre d’entrevistes a l’escriptor Gabriel Janer Manila. El llibre em va dur unes quantes setmanes de feina, al llarg de les quals recordo haver-li preguntat, a l’editor, amb un candor que ara em commou, quant pensava pagar-me per aquella feina: “Tranquil, Sebastià, que quedaràs content”, era la resposta invariable. “Tu tranquil, que quedaràs content”. I tenia tota la raó del món: mai no vaig veure ni un cèntim, però des d’aleshores m’acompanya una alegria de viure que res no em pot treure de sobre.
En fi, disculpi el lector amable que m’hagi gronxat un moment en la nostàlgia dels bells començaments, quan, per més senyes, solia anar ben escurat i que em prenguessin el pèl –aleshores encara en tenia— era un exercici que ara veig que era necessari per a la meva instrucció com a voluntariós escriptor incipient. Després d’aquests prometedors inicis, i per resumir, la llista de feines que he arribat a fer sense que ningú afluixés la pasta ha estat sortosament extensa, i s’honora amb la concurrència de digníssims prohoms de la cultura d’arreu dels Països Catalans, que s’ocupen de vetllar per la continuïtat d’aquesta benemèrita tradició tan nostrada que consisteix a reclamar feines amb dates de lliurament ben concretes i exigents sense després amollar ni una pela a canvi.
De manera que, amb aquest afortunat currículum a l’esquena, em fan gràcia aquests que ara descobreixen Amèrica i pretenen espantar les criatures amb la notícia que, a can Benzina, tampoc no es cobra. Però si això és el millor de tot! Acabaré assenyalant una altra conseqüència altament beneficiosa que es desprèn de l’absència de cobraments, com és ara l’estímul de la imaginació: i és que, només de pensar en les coses que hauries comprat en cas d’haver rebut les peles, el camp que se t’obre per a l’especulació és certament inabastable. Vegin, sense anar més lluny, què en diu el company Graupera a la seva pàgina...

Sebastià Alzamora

JO VULL PAGAR

És la confirmació de les meves intuïcions més insegures. La tranquil•litat tan anhelada. No vull molestar-los, però cal que ho digui: he arribat a l'ataràxia, la pau total de l'esperit. L'article que publica en aquest mateix número en Sebastià Alzamora (al principi de tot de la revista) és el fonament de l'actitud que jo creia vergonyant i que, a la fi, s'ha comprovat que era la correcta. Jo tampoc no cobro per aquests articles que vostès llegeixen àvidament cada mes. I estic content, ves. Ni jo, ni el gran il•lustrador que m'acompanya, l'Oriol Malet. Fa unes setmanes ens vam enviar uns quants correus electrònics, per saber si és que érem els únics passerells que no cobràvem o si la buidor monetària era un tret diferencial de tots els col•laboradors de Benzina. Pel que fa a ell i a mi mateix -i a en Sebastià- es veu que sí, que és la nostra característica. I no saben vostès com me n'alegro. Al començament amb l'Oriol parlàvem de revoltes sindicals, però després d'un parell de mails, ambdós vam coincidir: escriure o dibuixar a Benzina és un luxe més enllà de tot emolument. Aquí no hi ha quotes, ni equilibris amb distribuidores, editorials o discogràfiques: aquí es parla del que és bo, del que t'emociona o et posa parir, del fil forassenyat que recorre els arguments més íntims; i es procura transmetre l'enrampada al lector: mirin si no les crítiques de música, les entrevistes o el viatges de l'Enric Vila. No és la revista on més respecte es té per la cultura? És a dir: no és on se la tracta amb menys compassió?

Si cobrés, m'hi miraria més de no ofendre: i si no em paguen? Si cobrés, faria articles de costums. Si cobrés, trucaria tremolós al Sr. Director i li preguntaria: està vostè satisfet de les meves lletres? Però no: no cobro. I és així que els treballadors de Benzina, els que cada mes dediquem les hores més alegres a la tasca d'estimar l'art per l'art, d'encledar-lo, estuprar-lo o empotrar-lo contra la paret; podem deixar per un moment de preocupar-nos del compte corrent. S'imaginen vostès el que és per un arreplegat com jo, poder escriure i publicar sense pensar en la pasta?

És cert que passo algunes hores o dies pensant què compraria si cobrés aquests articles: crec que d'entrada tornaria la pel•lícula que dec a Vídeo Instant des de fa un any, i pagaria la multa corresponent. Però ara per ara no m'ho puc permetre, així que la miro de tant en tant. Crec que si me'n desfés la trobaria a faltar. Després compraria bombetes, deixaria de comprar llibres amb lletres grosses, abandonaria la costum de llegir al matí, amb llum de dia, i podria abandonar-me fins a la matinada, atrapat entre lectures talmúdiques de lletra de formiga. Vostès, no cal ni dir-ho, en sortirien perjudicats: qui vol saber què dèia un rabbi gironí al segle X sobre la còpula annal? Si cobrés de Benzina, viatjaria més: aniria a Las Vegas amb el Sebastià a jugar al póker versió texas hold'em, i acabaríem a la presó, després d'estomacar un agent de seguretat per no permetre`ns de jugar al Black Jack amb calculadora. Però ràpidament pagaríem la fiança i compraríem una autocaravana per fugir a Mèxic, com un parell d'assasins en sèrie. Ell Telma, jo Louise. Fa temps que en Sebastià insisteix a comprar-se una ampolla d'aire comprimit, per reproduir els mètodes de Javier Bardem a No country for old men, però no s'ho pot permetre, i quan em truca es conforma amb dir-me frendo. Si cobrés de Benzina em compraria una nina inflable, com el personatge Lars, de Lars y una chica de verdad, i contractaria uns mariachis que li cantessin la versió ranxera de “me gusta cuando callas porque estás como ausente”, i seríem nòvius, i tothom ho entendria: ser ric té aquestes coses. Amb tot això, amics compradors de Benzina, els he dir que no tindria massa temps per escriure, i que quan en tingués, com que la calefacció estaria permanentment encesa -fos estiu o hivern- m'entraria una somnolència felina incontestable. En resum: si cobrés, no escriuria a Benzina. Si no és molèstia, m'agradaria pagar per escriure aquí. I a vostès, estimats lectors, que Déus els pagui la seva paciència.

Jordi Graupera